Les primeres construccions obeïen a dues necessitats contraposades: d’una banda, s’unien fortament a la terra, i de l’altra, oferien un abric que protegia de l’exterior, de manera que es definien uns límits molt marcats entre l’interior i la terra que s’estén en totes direccions.

Els materials de construcció eren els que la terra oferia: tova, branques, talls, fulles i herba; i pedres. Aquestes podien procedir de la terra circumdant o bé eren traginades des de molt lluny. La construcció no era una obra aixecada a l’atzar, sinó que responia a un pla premeditat i requeria el treball d’una comunitat. Aquesta, potser un clan o una tribu, unia esforços per bastir una construcció.

L’obra podia ser privada o comunitària: un espai tancat i representatiu on es recollia la totalitat dels membres d’un clan, o els seus representants. Durant un cert temps, compartien un mateix lloc tancat.

Les primeres construccions eren de planta circular. Més tard, a mitjans del neolític (VI mil·leni aC), amb l’aparició, al Pròxim Orient, de les plantes rectangulars o quadrades, es van continuar construint espais circulars, que no van deixar de ser espais comunals i compartits: llocs de trobada per debatre i, segurament, per participar ens uns mateixos ritus. Les construccions de planta circular es van convertir en espais representatius on una comunitat participava d’unes mateixes idees o creences. Eren espais d’acollida i de trobada: espais oberts a tota la comunitat dels quals cap membre o clan no podia apropiar-se per a usos propis.

Aquestes característiques, de fet, ja marcaven les primeres construccions permanents i van sorgir quan els éssers humans encara eren nòmades. A finals del paleolític (cap a l’11000 aC), quan el conreu de la terra i la ramaderia encara no havien aparegut i, doncs, no havien determinat per sempre més la sort de les societats, i els humans, caçadors i recol·lectors, portaven una vida transhumant, diferents tribus, sens dubte, es van posar d’acord per aixecar les primeres construccions duradores.

Al paleolític, els humans ja construïen refugis, els quals, però, no resistien gaire el pas del temps: estaven fets de materials peribles. Els homes coneixien l’art de la construcció. No vivien a la intempèrie ni es recloïen en coves. Aquestes eren santuaris on, en la part més fonda, possiblement es retia culte a animals o a éssers que es materialitzaven en formes animals, però no eren pas llars. Construïen, però les primeres cabanes, segurament aixecades —teixides— amb branques, eren utilitzades temporalment, mentre la tribu s’assentava en un indret per aprofitar-ne els recursos naturals: plantes, fruita i animals salvatges. L’estada en un mateix lloc devia estar marcada per les estacions. Les migracions animals i el desenvolupament cíclic vegetal devien determinar el temps en què una tribu s’establia en un lloc fins que aixecava el campament a la recerca de nous aliments. Va ser llavors quan uns quants clans es van posar d’acord per planificar la construcció d’espais coberts semienterrats, bastits amb pedres procedents de pedreres llunyanes. Els blocs, extrets de la terra, es devien considerar els ossos de la terra. Eren, doncs, materials vius. S’havien de tractar i disposar amb molta cura. Encaixaven com si fossin peces articulades d’un conjunt. S’unien sense cap material addicional. Formaven part d’un tot, que només podia crear-se amb aquelles pedres. Cada una ocupava el lloc que li corresponia i descansava on era necessària. Era com si las pedres s’unissin “voluntàriament” per erigir una llar, mogudes per una força vital. El mite grec de la construcció de les primeres muralles de la ciutat de Tebes explicava, precisament, com, mogudes per la música de l’heroi Amfíon, les pedres s’alçaven —s’exaltaven— i es disposaven acuradament i lliurement al lloc que els corresponia. Formaven un conjunt harmoniós, sòlidament travat. Cap pedra no podia cedir sense que el conjunt trontollés. Cada peça ha d’encaixar, trobar el seu lloc, i donar sentit al conjunt, del qual també n’ha de rebre. La construcció constitueix un exercici d’encaix.

Cada pedra i el conjunt —la cabana— es complementen. Cada una, pedra i cabana, no són res sense l’altra. La cabana converteix cada pedra, toscament formada, en un carreu sobre el qual s’assenta el sostre protector, i cada pedra és una aportació (una ofrena, fins i tot) al conjunt.

Les pedres perden la seva individualitat i deleguen la seva llibertat a favor del conjunt.

Formen un tot armat. La construcció que en resultava era un símbol de la unitat de la tribu; cada membre podia haver recollit, tallat o transportat una pedra, o podia haver format part d’una cadena ideal gràcies a la qual les pedres es traslladaven de la pedrera a l’obra. Aquesta era el fruit d’una feina, d’un esforç conjunt. La fe, la confiança, literalment, havien desplaçat una muntanya. El treball no permetia el lluïment personal, que no només era inútil o ridícul, sinó també contraproduent. Es tractava d’una obra col·lectiva, de i per a la col·lectivitat.

Edificar requereix sempre un acord: segella un acord. S’ha de parlar la mateixa llengua, s’ha de tenir una visió conjunta, una visió del conjunt. Sense acord, sense una mateixa veu, suma d’una polifonia de veus, les torres de Babel no es completen i s’esfondren. La primera església, un terme que, en grec, literalment significa comunitat, va ser edificada tant pels seus membres i sobre els seus membres com sobre les pedres fundacionals i d’angle.

La construcció era una imatge de cohabitació; evocava la necessària presència d’un cert nombre d’ens per configurar un tot. Cap pedra no era prescindible. Totes hi tenien un lloc, un espai. Però no actuaven soles, sinó que es disposaven en files. Formaven rotllanes que es recolzaven les unes sobre les altres, cercles harmònics i complets superposats. La disposició de les pedres evocava l’esforç per lligar-se, la cessió d’independència a favor del conjunt de cada bloc. Cap pedra no destacava, tret —potser— de la pedra de clau, la qual, això no obstant, necessitava totes les altres per alçar-se i completar l’obra, dotant-la d’una unitat, de vida. El mateix terme “clau” ja ens n’informa: l’última pedra que corona l’edificació i li dóna sentit només es pot aixecar i situar si l’harmonia presideix la disposició prèvia de les pedres, si aquestes estan predisposades a sostenir-la. El lligam entre les pedres no pot grinyolar, el fil que les uneix no es pot trencar. Les pedres atorgaven una carcassa, una ossada a les primeres cabanes, convertides així en organismes vivents, en filles de la terra. Es desconeix la funció de les primeres construccions de pedra, però relleus d’animals tallats en grans monòlits de pedra (com al jaciment paleolític de Göbekli Tepe, al sud-oest de Turquia, prop de la frontera amb l’Iraq) suggereixen que aquestes construccions eren sales comunals on potser es practicaven rituals o es prenien decisions que regulaven la vida nòmada dels clans. L’absència de residus orgànics (parts de peülles, espines, etc.) és una prova de l’ús esporàdic d’aquestes construccions. Ningú no hi va haver de viure permanentment.

Pedres tosques i agrestes, formades, només, per les contraccions de la terra i el vent, encara no marcades, tallades i reduïdes a carreus, tots idèntics. Pedres bastes, extretes de la terra. Tenen arestes, formes irregulars i capritxoses —o això sembla— irreductibles a formes preestablertes, conegudes. Cada pedra és diferent, cada una té la mida que li correspon i, tot i així, encaixa amb les altres. Llima les diferències sense perdre la seva individualitat. Les arestes, que dificulten la recollida o el desplaçament de les pedres, són les que permeten que se suportin, que s’aguantin mútuament, i que no defugin de mantenir-se unides. Les pedres no es deixen manipular. Tenen una duresa, un orgull gairebé mineral. La pedra és freda, inflexible, i tanmateix generosa, ja que accepta que el mur es construeixi. La pedra no flaqueja, no es retira, aguanta; el mur no s’esfondra, ni tan sols cedeix. Cada pedra es reconeix, se sap d’on prové. No ha estat objecte de cap manipulació ni de cap tall. Encaixa amb les altres perquè vol, no pas perquè hagi estat igualada, rebaixada. No se l’ha polit, no ha perdut el seu caràcter. Hi ha un cert joc entre les pedres. No semblen doblegades, aixafades. L’aire circula entre les juntes, que són visibles, visitables. Les pedres es toquen, però tenen el “seu” espai (vital). Conserven la forma que el temps els ha proporcionat. No formen files, no estan enquadrades. Les esquerdes no posen en perill la protecció que ofereix el conjunt. Per contra, permeten que l’interior “respiri”, que es comporti com un organisme viu i lliure.

Santuaris o sales “públiques”, les primeres construccions de pedra de la història estaven cobertes per voltes lítiques. Era habitual que només tinguessin dues obertures: un accés i un òcul a la cúpula. La porta, baixa i angosta, comunicava amb la terra, facilitava la trobada i l’intercanvi entre humans; l’òcul perfecte, en canvi, coronava l’espai i el connectava amb el cel. El cel, retallat nítidament, amb tota la seva intensitat, sense que la vista es veiés distreta per altres formes, només podia observar-se des de l’interior de la cabana. El cel, com a ens perfecte, això és, circular, es reconeixia —i era reconegut— gràcies a l’obertura practicada al capdamunt de la cúpula. Alçant els ulls, s’alçava l’ànima.

Quan, a l’edat del bronze, es van organitzar els primers panteons, els òculs i les voltes on s’obrien van tenir, segurament, ressonàncies còsmiques. Emmarcaven el cel i permetien contactar-hi. Les columnes de fum de les llars situades al centre de les cabanes, que ascendien cap amunt a través de l’òcul, constituïen tant escales com pilars que sustentaven el cel i que l’unien amb les profunditats. Les cabanes eren, doncs, construccions essencials, ja que, en permetre que el cel i la terra es miressin, armaven fortament el cosmos i impedien així que retornés al caos, o que se separés en diferents nivells que ja no podrien constituir un univers. Les voltes possiblement eren considerades imatges o dobles del cel. La cabana va poder llavors jutjar-se com una imatge del cosmos: s’hi unien el subsòl i el sòl, un espai intermedi, i el cel. Totes les propietats i totes les amargors del món es van transferir a —i van ressonar en— les primeres cabanes de pedra. Protegien, però també recloïen. Eren tant llocs de recolliment com presons.

Però una cabana primitiva o primigènia de pedra no és una volta. Les voltes acostumen a flotar en l’espai: aquesta és la impressió que el constructor vol que facin, i que aconsegueixen fer; estan suspeses sobre parets. Coronen espais, però no toquen la terra. Són formes lleugeres, alades —malgrat el seu pes, semblen ingràvides. I han de causar la sensació d’ingravidesa, han de semblar formes desmaterialitzades, perquè es puguin confondre amb el cel. Les voltes són membranes esteses a dalt de tot. Per contra, les voltes de cabanes de planta circular que Jordi Fulla retrata —tota autèntica cabana té una planta circular i, per tant, es tanca mitjançant una cúpula o una falsa cúpula— arrenquen de la terra. Més que no pas volums flotants, són inflaments de la terra. És la terra la que s’alça, o s’esqueixa, i acull —o delimita— l’empiri.  Les voltes de pedra pesen. S’eleven esforçadament. Però estan arrelades a la terra. En formen part. Per bé que, des de la seva condició terrenal, permetem veure o concebre el cel. El cel, que és el símbol de l’espai exterior, es descobreix des de les fondàries d’una cabana, tot just un monticle de pedra, a través de l’òcul. La cabana és un turó. Constitueix un puig des de les entranyes del qual s’observa el cel.

Gràcies a les cabanes de pedra, els qui es refugiaven a l’interior s’aïllaven del món i entraven en contacte amb el cel. Les cabanes eren llocs de recolliment —facilitaven l’abandó del món exterior i el descobriment del món interior— i d’obertura vers el cel.

L’artista Jordi Fulla descriu les cabanes de pedra, escampades pels camps, a tot el món, com a antres d’eremites.

El seu volum, que evoca tant la volta celestial com un ventre gràvid, simbolitza bé la mort respecte al món terrenal i el renaixement sota la llum —que es descobreix, com una tela estesa, sense la mediació de cap forma material— de qui es refugia a l’interior.

Les cabanes de pedra no s’oposen al món. Són construccions amb una edificació que ens recorda —i repeteix— la creació de l’univers. Permeten la unificació d’elements dispersos. Pedres escampades s’uneixen. La cabana dóna així sentit al món. Pedres abandonades, desarrelades, troben un nou sentit.  Pedres molestes que s’han d’apartar per poder conrear la terra esdevenen, de sobte, necessàries. Les mateixes pedres es retiren. S’ajunten, edificant una cabana, per alliberar la terra; una cabana que assenyala el camp, i l’identifica; l’ordena, com si la terra, finalment fructífera, després de la partença de les pedres, es posés al servei de la construcció. Pedres que són ossos; però els ossos són també l’últim que queda dels éssers que han mort. Els ossos són la carcassa de la vida, i la figura de la mort: figuren la mort, la fan visible, palpable. Les pedres son fredes, fredes com els cadàvers; aspres i tallants. Pesen, literalment, com morts que no es poden desplaçar. Les pedres són immortals. Per això s’utilitzen per a santuaris i cenotafis. Damunt les tombes es fixen monòlits o estàtues de pedra que recorden el difunt, alhora que corroboren, per la immobilitat, la rigidesa, la mudesa —les pedres no ressonen— i la fredor, que la persona a qui cobreixen no és entre els vius. Les pedres protegeixen els difunts fins a l’eternitat i, a més, en mantenen viu el record gràcies al monument que han permès erigir. Les pedres estan així associades al món funerari. Manquen de la calidesa, del tacte mòrbid de la terra, de la carn. I, tanmateix, els rocs permeten construir refugis —que són habitacles que acullen els vius i els morts. En realitat, les primeres construccions no distingeixen entre éssers vius i éssers morts. Tots reben acolliment a les cabanes de pedra, tant si habiten damunt la terra com si habiten davall.

Jordi Fulla retrata aquestes construccions que semblen d’una altra època. I detalla cada pedra amb què s’han aixecat. Ha observat que n’hi ha per tot arreu, tot i que passen, avui, inadvertides. Puntegen tots els camps mediterranis. No se sap si són antigues o recents, però tampoc hi fa res l’edat que tenen. Fins i tot si fossin recents, semblaria qua han estat allí des de sempre. No són velles ni antiquades, tampoc; són intemporals. Semblen el fruit d’un saber immemorial, i exquisit. Rudes i tanmateix compostes segons formes, proporcions i tècniques que són indignes de les que han alçat temples i palaus. Neixen de les pedres recollides als camps que dificulten la sembra i els conreus. Però l’esforç que suposa utilitzar-les com a material de construcció —quan les pedres podrien haver estat amuntegades en un costat del camp— denota que les construccions són necessàries. No són simples cabanes per guardar-hi puntals, ni per aixoplugar-se de la intempèrie. Són funcionals, sens dubte. Són magatzems i llocs de descans.

Però la seva raó de ser cal buscar-la més enllà de la funció pràctica. Les cabanes existeixen perquè ordenen l’espai. I permeten recollir-se, físicament i espiritualment. És a dir, pensar: ordenen el pensament.

La visió del món, la seva comprensió, és possible gràcies a aquestes cabanes on l’home reposa. No hi dorm, sinó que hi reflexiona sobre el que fa, i sobre la seva presència en el món. Les cabanes són espais de meditació. Conviden a girar-se vers un mateix per obrir-se al món. La serenitat de les pedres que descansen unes contra les altres, les formes corbes, la mida de l’espai adequat a l’ésser humà, la penombra que l’òcul accentua —i trenca—, el joc entre el cercle de la planta i la verticalitat de l’eix de la volta que s’aixeca progressivament, faciliten la trobada amb un mateix. Jordi Fulla posa l’accent en aquestes construccions invisibles i, tot i així, essencials. Els atorga un protagonisme que sembla que defugen, col·locades sempre en un costat dels camps, gairebé dissimulades. Les converteix en santuaris, o les mostra com a autèntics santuaris —que, d’altra banda, és el que són. Els camps conreats desapareixen, se subordinen a aquelles modestes construccions, de cap temps, que parlen del conreu, del treball de la terra, i de la consciència d’allò que implica el treball. Pedres traginades i ordenades, dotades d’un sentit que, escampades, no tenien. Pedres que simbolitzen la presa de consciència per part de l’home de la seva presència en el món, del seu desig de ser-hi. Espais apartats, interiors, on l’home s’arrecera, abans i després d’obrir-se al món, les cabanes de pedra, que Jordi Fulla retrata, constitueixen un alto en el camí: un espai on podem adonar-nos de qui som. D’alguna manera, aquelles cabanes ens fan humans, perquè són el testimoni —i la causa— de la nostra consciència sobre la relació que mantenim amb la terra: una terra dura que vam humanitzar ordenant les pedres, ordenant-los que ens protegissin.

(Març-abril de 2015)

Text: Pedro Azara
Foto: Jaume Riba