Exposició Primera Pedra

ARTISTA

Jordi Fulla

El projecte artístic Primera Pedra de l’artista Jordi Fulla (Igualada, Barcelona, 1967) esdevé una aproximació estètica al patrimoni cultural de la pedra seca, un llegat que s’estén al llarg dels països de la conca mediterrània i que conté l’especificitat del territori…

Més info a baix 

Del 16 de Octubre 2018 a Octubre 2020

Primera Pedra

Algunes Obres de l’exposició

El projecte artístic Primera Pedra

El projecte artístic Primera Pedra de l’artista Jordi Fulla (Igualada, Barcelona, 1967) esdevé una aproximació estètica al patrimoni cultural de la pedra seca, un llegat que s’estén al llarg dels països de la conca mediterrània i que conté l’especificitat del territori.

primera pedraDurant segles, l’ésser humà ha evolucionat al costat de la natura i ha procurat adaptar el medi ambient a les seves necessitats vitals. Tanmateix, amb l’arribada de l’època moderna i la industrialització, la dialèctica establerta fins al moment s’esquinçà i donà pas a una relació de domini on la natura és sacsejada i sotmesa a la voluntat de l’ésser humà. En aquest sentit, no és estrany que un dels pensadors més rellevants del segle XX, Martin Heidegger, percebés una ambigüitat radical en el fenomen de la tècnica moderna. D’una banda, revela el destí que emergeix de la mateixa existència i que, per tant, podria arribar a provocar el sorgiment d’una relació més originària entre l’ésser humà i el ser i, per l’altra, comporta un major risc pel que fa a la subsistència del caràcter específic de l’existència de l’home. En certa manera, allò a què fa referència el filòsof és a la doble aparença de la tècnica –com admonició i com a esperança–, la tècnica com a objecte (instrument) o com a imperatiu d’acció en el món. L’amenaça per a l’existència de l’ésser humà i alhora la possibilitat d’una revolució ontològica no resideixen en la tècnica en tant que objecte, sinó en tant que imperatiu que estimula l’ésser humà a dominar la naturalesa. Partint d’aquesta premissa, la que descriu la “ceguesa col·lectiva” amb què l’ésser humà contemporani s’atansa a l’entorn natural que l’envolta, ens proposem contextualitzar la present exposició en un projecte més ambiciós que vol elaborar un relat entorn la diversitat de construccions rurals d’Andorra les quals, des d’un context etnohistòric,

“assoleixen un gran valor com a testimoni material del passat i de la pròpia identitat del país, la qual cosa les fa mereixedores del seu estudi, difusió, protecció i preservació”.

A partir d’aquesta base, des del desig d’aprofundir, divulgar i difondre el coneixement que atresora aquesta tipologia d’arquitectures rurals que formen part de la història de la humanitat, la Casa Pal, un habitatge del segle XVI situat a la Cortinada i que fou rehabilitat el segle XX d’acord amb la tipologia de les construccions d’alta muntanya, obre les seves portes.
En aquest sentit, l’exposició de l’artista Jordi Fulla, amb una vintena de pintures i dibuixos que referencien diverses construccions escampades pel territori, esdevé –com diem–, el punt de partida d’un projecte més ambiciós que, amb el títol La primera pedra, comptarà amb les contribucions d’especialistes nacionals i internacionals i les quals, al seu torn, nodriran les dues aplicacions informàtiques –una aplicació mòbil i un web–, que s’han dissenyat per a l’ocasió.

Primera Pedra

cal palJosep Maria Esquirol –autor, entre d’altres llibres, de La resistència íntima. Assaig d’una filosofia de la proximitat– afirma en el capítol dedicat a la cartografia del no-res i l’experiència nihilista [1] que els antics cartògrafs emprenien exploracions per terres ignotes que els duien a travessar, durant dies, rius, muntanyes i llocs desconeguts. Després d’un cansament extrem arribaven a albirar, en ocasions, la línia de l’horitzó des d’on s’estenia un gran paisatge verge. Des d’aquest espai anhelat i somiat, els exploradors dibuixaven una gran constel·lació que els permetia realitzar el plànol. Tanmateix, la dificultat esdevenia colpidora quan del que es tractava era de situar el buit, o el que és el mateix, el no-res. En relació a la nostra existència, la vacuïtat o el nihilisme al qual es refereix Nietzsche sembla haver-se transformat en quelcom d’hegemònic i mòbil; una pàtina innòcua que discorre sense direcció i a gran velocitat per ocultar els vestigis d’un temps passat. En aquest context hegemònic i globalitzador, tecnològic i nihilista, l’ésser humà sent la necessitat de construir-se un hàbitat, un espai, un lloc on refugiar-se i sentir-se arrecerat del setge que implica la pròpia existència. Des d’aquest emplaçament mínim –com pot ser-ho una petita cabana al mig del bosc–, l’ésser construeix el seu propi bastió des d’on mirar el món. Arquitectures enteses com a hàbitats d’intimitat permeten establir una transposició a allò humà; els murs en els quals ens refugiem –assevera Gaston Bachelard [2] – conformen un espai per a l’ànima humana. Més enllà de la racionalitat constructiva, l’habitatge és l’escenari que propicia els nostres estats de somni on projectem un espai de refugi, d’aïllament, de reflexió…i que l’artista percep “com allò més aproximat al que seria la nostra pròpia pell”. “És necessària –afirma–, la construcció d’aquesta cabana personal, no per protegir-nos sinó més aviat per acotar un espai de reflexió”; unes construccions que Jordi Fulla descobreix a la dècada dels anys noranta quan, essent encara un estudiant, se li presenta l’oportunitat de col·laborar en un projecte topogràfic. Trepitjant el territori observa amb atenció el desplegament en el paisatge d’aquestes estructures pètries que se li revelen om a “contenidors de memòria”.
Unes construccions que, com bé ens recorda el pintor, “no han necessitat res més que tot allò excedent a l’hora de preparar els camps de cultiu, la pedra, mimetitzant-se amb l’entorn físic, humà i natural”. Més enllà del seu propòsit funcional –d’emmagatzematge i aixopluc– aquestes construccions “es transformen en elements catalitzadors d’espai i de temps”.

pedra secaEn efecte, les estructures de pedra seca –els orris, les cabanes o els murs de tanca, entre d’altres tipologies pròpies de la Vall Andorra–, ens desvetllen un univers arquitectònic primigeni i intuïtiu que defuig el temps nihilista del present contemporani. Jordi Fulla, i també Josep M. Esquirol, estableixen, així, una resistència. L’absència de veritats absolutes –tals com Déu, la història o l’Estat–, ha donat pas a una individualitat extrema on el poder de l’acció humana resulta determinant. En aquest context d’escassa comunicació i d’immediatesa convulsa, l’artista projecta una cambra pròpia, on el fet pictòric s’alinea amb el procés de construcció d’una arquitectura atàvica. Com bé ens il·lustra Josep Maria Esquirol en l’esmentat assaig, “la proximitat (la casa, la companyia, l’hort, la intimitat…) és camí cap a la presència i cap al sentit. […] la boira del nihilisme mai es pot esvair del tot atès que forma part de la condició humana. […] “Què ens pot salvar?, es preguntava Heidegger. No tan sols un déu; no tal sols la creació artística, no tan sols l’oratòria política, també la proximitat.

Natàlia Chocarro Bosom
Fundació Vila Casas

[1] Esquirol. Josep M. La resistència íntima. Assaig d’una filosofia de la proximitat. Quaderns Crema. Barcelona, 2015 (edició en castellà: Editorial Acantilado. Barcelona, 2015).
[2] Bachelard, Gaston. La poética del espacio. Fondo de Cultura Económica de España. Mèxic, 1975.

SEGUEIX CONNECTAT!

Subscriu-te

Rebeu actualitzacions per correu electrònic sobre les nostres exposicions, esdeveniments i molt més: